30 anys de l'incendi de la Serra de l'Obac

Va ser ara farà 30 anys, el 18 d’agost de 1986. I encara que va durar poques hores i va tenir lloc en una zona no urbana, el que va ajudar a que no hi hagués la percepció de perill per part de la població, va cremar 500 hectàrees dels municipis de Terrassa i Matadepera, esdevenint un dels principals incendis forestals de la zona. Quim Vancells, autor d’un extens article sobre el tema afirma que “com a tot fet històric, cal contextualitzar-lo en la seva època. Tot just feia una dècada que s’havia iniciat la figura de protecció com a Parc Natural, els cos de Cos de Bombers de la Generalitat estava a les beceroles, i els vehicles, mitjans i eines de planificació i previsió eren ben bàsics. I això sense comptar els condicionants tecnològics. Fa trenta anys, no hi havia evidentment ni WhatsApps, ni internet, ni els mitjans que hi ha ara. Les comunicacions es feien per emissores però els avisos i gran part de la coordinació es feia des de telèfons fixes”, apunta Vancells. A Matadepera, el cos de bombers local no feia ni cinc anys que s’havia constituït, i l’ADF s’havia fundat aquell mateix 1986, un any que estava essent especialment virulent pel que fa als incendis: al juliol s’havien cremat 26.000 hectàrees que van afectar 21 municipis de l’Empordà, i a l’agost, s’havien produït diversos incendis a Montserrat reivindicats per l’organització armada d’ultradreta Milícia Catalana. A Matadepera, l’incendi no va ser provocat. Uns treballs forestals a la zona de la Carena de la Serra Llarga (al Km 9 de la carretera B-122 de Terrassa a Rellinars) va ser la causa de l’inici. Els guaites de La Mola Anna Aguilera i Xavi Gimferrer van alertar a bombers que hi havia un foc (diferent del de Montserrat) que havia estat detectat a les 17:30 minuts del 18 de juliol. Diverses causes van contribuir a la seva ràpida propagació: la gran nevada que s’havia produït a finals del mes de gener havia provocat una gran caiguda d’arbres que no s’havien arribat a retirar, en part per les concepcions molt conservacionistes de gestió forestal d’aquella època, pel que a l’espai que es va cremar hi havia moltes restes vegetals acumulades. També van ser determinants el vent, les altes temperatures i la simultaneïtat de diversos incendis aquell 18 d’agost que va provocar que els mitjans d’extinció fossin pocs. La nit d’aquell 18 d’agost es va constituir el centre de comandament a l’ajuntament amb personal municipal, representants dels municipis de Terrassa i Matadepera, tècnics del Servei d’Extinció de la Generalitat i del Servei de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona, i el suport del Conseller de Governació Agustí Bassols i el President de la Generalitat Jordi Pujol. El foc va estar diverses hores sense control, amb velocitat i intensitat altes, que no va poder ser controlat totalment fins a la matinada de l’endemà, 19 d’agost, encara que no va ser fins al dijous 21 que es van retirar els mitjans. Com a tota zona cremada, no va ser sinó amb anys que el paisatge va tornar a recuperar el seu aspecte original: als primers, es va omplir de gatosa i alzines, i es recorda una espectacular florida de rovellons. En algunes zones la pinassa, abans dominadora, va desaparèixer. I avui dia, l’espai és ocupat per alzina, roures i algun castanyer. En zones al voltant de la casa de la Barata encara s’hi poden trobar algunes velles pinasses supervivents de l’incendi, moltes d’elles marcades a destral, per ser tallades a primers de 1986. La tala no es va fer mai a causa de l’excés de pins després de la nevada i després a causa de l’excés de fusta després de l’incendi i per la voluntat dels propietaris de conservar els vells exemplars supervivents a la nevada i a l’incendi. Anys més tard, amb la perspectiva que dóna el temps, les valoracions de l’incendi es veuen des de diferents perspectives: “Des del punt de vista de la societat més urbana els incendis són drames que destrueixen la vida de forma irreparable per allà on passen”, reflexiona Vancells. “Segons això la missió de l’home hauria de ser evitar-los, apagar-los i replantar la zona. Actualment s’imposa una visió més propera als processos naturals que relativitza que realment un incendi sigui un trauma per la natura. Els paisatges actuals són el resultat de molts processos destructius i regeneradors. Analitzar i entendre això ens permetrà actuar en cadascun dels casos per afavorir els nostres interessos de seguretat i de disposició o preservació dels recursos”. A la dreta, dos moments de l'incendi de fa trenta anys: una vista general des de la Barata, i el pla de Surís (Fotos: Quim Vancells).